Torna la Banda Trapera

Atenció fans del punk més autèntic que s'ha fet a Catalunya i a l'Estat. Us faig arribar el teletipus d'Efe que confirma que La Banda Trapera tornarà a actuar a Catalunya un únic dia. Una gran notícia, sí senyor...



"La Banda Trapera del Río reaparecerá el 13 de junio en Cornella
El primer grupo punk de España, La Banda Trapera del Río, volverá a reunir a sus componentes originales para ofrecer un único concierto, en concreto el próximo 13 de junio en su localidad natal, Cornella de Llobregat, ha informado hoy a Efe su cantante y líder, Miguel Angel Sánchez, Morfi Grey.Fundada en Cornella (Barcelona) en 1976, La Banda Trapera del Río la integraban Morfi Grey, voz y guitarra; Tío Modes, guitarra; Jordi Pujadas 'El Subidas', bajo; y Raf Pulido, batería, que en su primera época grabaron dos elepés, 'La Banda Trapera del Río' y 'Guante de guillotina'.La Banda Trapera del Río, la primera banda punk del extrarradio barcelonés y uno de los grupos emblemáticos del rock and roll en Barcelona, se reunificó en septiembre de 1993, once años después de su separación y editó en 1995 un disco en directo que recogía sus viejos éxitos, 'Directo a los cojones'.En noviembre del 2004 falleció Tío Modes, y un año después los supervivientes le rindieron homenaje con un concierto en Sant Just Desvern.Ahora, una vez reeditados sus discos y con un libro sobre el grupo escrito por Jaime Gonzalo, La Trapera volverá a reunirse el 13 de junio en la Plaza Catalunya de Cornella en 'un único concierto' en toda España, gratuito e incluido en la Fiesta Mayor de la localidad, según Morfi.El acto, según el vocalista catalán, servirá también para tomar imágenes para el documental 'Venid a las cloacas', dirigido por Dani Arasanz y que se ha empezado a rodar hace escasos días.'Con la reedición de los discos, el libro y ahora el documental cerraremos la trilogía. Mucha gente joven que no nos vio en su día nos pedía que actuáramos una vez más, no han llamado para muchos homenajes, pero yo tampoco me veía sin Tío Modes en el escenario.Será una única noche divertida y ya está', afirma Morfi Grey.En este concierto, integrarán La Banda Trapera del Río Morfi Grey, voz; Raf Pulido, batería; y Jordi 'el Subidas', bajo; a los que se unirán el hijo de Raf, Raúl Pulido, como guitarra solista; y Fosy, componente de Cancerberos, a la guitarra y voz.'Ya hemos hecho un ensayo y sonó muy bien, muy potente', ha explicado Morfi Grey"


Per cert, us recomano el llibre que el Jaime Gonzalo, el director de Ruta 66 va escriure sobre La Banda Trapera del Río i la Barcelona underground dels 70.

No et moris mai Robert!

No es tracta de recordar peripècies viscudes i llunyanes en el temps, però el triomf de Robert Plant en els darrers Grammy, formant un duet amb Alison Kraus, m'ha portat a la memòria una ja llunyana nit de 1990, concretament el 16 de maig, en el desaparegut Studio 54, discoteca i sala de concerts situada en el Paral·lel de Barcelona.
Hi actuava l'artista en una sala abarrotada per a presentar el seu últim disc en solitari Manic Nirvana. Un espectador situat darrere meu no va parar de cridar-li a Robert Plant amb la senzilla però contundent frase "No et moris mai Robert!". El crit li va sortit de l'ànima a aquest seguidor de l’ex líder dels Led Zeppelin, per a alguns la més gran banda de rock de tots els temps, superant els Stones o els Beatles. A més, es va escoltar clarament en un moment que el públic guardava silenci. En aquell concert molts ho esperaven però Plant no va interpretar el clàssic "Stairway to heaven", si malament no ho recordo. Va ser l'únic però a una gran nit de rock and roll. (De fet, gràcies a aquest blog d’internet he pogut retrobar el set-list d’aquella nit i el clàssic per excel·lència dels Zeppelin no hi apareix, per tant recordo bé).

Des d'aquell concert a l’Studio 54 (en guardo l’entrada, ara que ja no se’n fan!) he estat un gran seguidor de tota la seva trajectòria. El disc amb l’Alison Krauss no té res a veure amb tot el que Robert Plant ha fet fins a l’actualitat, però és totalment recomanable, per passar una estona de tranquil·litat i força reconfortant. El jurat dels Grammy han triat 'Raising sand' i l’han reconegut com el millor disc de l'any, millor disc de folk/americana contemporani, millor gravació de l'any, millor col·laboració vocal country -amb la cançó "Killing the blues"- i millor col·laboració pop amb lletra -pel tema "Rich woman"-. No sé si tantes distincions són excessives, però el disc val la pena descobrir-lo.

PD. Aquest és el set list del concert de l’Studio 54:

01 Watching you
02 Nobody's fault but mine
03 Billy's revenge
04 Tie dye on the highway
05 In the mood
06 No Quarter
07 Liar's dance
08 Going to California
09 Tall cool one
10 Immigrant song
11 Nirvana
12 Hurting King (I've Got My Eyes On You)
13 Big Log
14 Misty mountain hop

Ja tinc un any

Aquesta setmana el meu blog ha celebrat el seu primer aniversari. Va ser el 10 de desembre de l’any passat el moment escollit per entrar en aquest món de la blogosfera que posteriorment he ampliat amb el facebook, tot i que encara no li acabo de trobar una utilitat molt concreta.

En aquest any he escrit prop de 50 missatge, més o menys 1 cada setmana. Suposo que si algú m’ha seguit més o menys amb una certa atenció haurà pogut saber alguna cosa més de mi. En total, el meu blog ha rebut quasi la visita de 7.000 persones. Gràcies a tots per pensar en mi i trobar un petit espai de temps per dedicar als meus pensaments i a les meves dèries.

El blog ha tingut dos parèntesis importants, a l’estiu, quasi dos mesos sense cap actualització i tot just ara, abans de celebrar aquest aniversari. Prometo escriure més sovint i també visitar més els meus amics virtuals que els tinc una mica abandonats.

Sabeu que m’agrada la música i, darrerament, gràcies al retorn a la secció de cultura del Diari després d’un any i mig a la secció de panorama he tornat a assistir habitualment a concerts.



Darrerament he tingut l’oportunitat d’escoltar en directe a diferents llegendes. Així, l’Antonio Vega va demostrar al Zero que continua sent un gran poeta amb una gran dosi de sensibilitat i un gran domini de la guitarra. Desitjo que continuï durant molts anys al peu del canó. També a la sala Zero de Tarragona vaig veure un altre grup de llegenda. Em refereixo als The Fuzztones, carismàtica banda liderada pel Rudi Protudi que té un repertori que es basa en part en la música que els Sonics van fer als 60 però molt més contundent. Gràcies als amics del TCC que van decidir portar aquests dos noms, Tarragona ha gaudit en directe de dues autentiques estrelles del rock i el públic va respondre de forma massiva. És una constatació que la gent va als concerts si li’n dones l’oportunitat.


També en els últims dies he tingut l’oportunitat d’assistir a la sala Groove al concert de Bob Log III, un curiós home-orquestra que va oferir una sessió de blues-punk obscur i festiu al mateix temps. Poques vegades es poden veure per casa nostra éssers d’aquest tipus arribats des de l'Amèrica més fosca.

Per últim, el Keyboard de Reus va oferir una nova jam session la setmana passada coordinada pel trompetitsta tarragoní Xavi de la Salud, que va demostrar l’excel·lent estat que té el jazz a casa nostra amb bones promeses per tenir en compte. Tot s’ha de dir que el concert va arribar un altra cop gràcies a l’empenta del Jaume Juan Magrinyà, el fundador del Keyboard, que manté grans esperances de continuar amb el Festival de Jazz de Reus la pròxima primavera. Els amics del Keyboard de Reus i també els amics del TCC de Tarragona mereixen que les institucions recolzin una mica més la seva tasca en favor de l’oci i la cultura a casa nostra. No ens podem quedar orfes.

Una nit amb Elliot Murphy a Cal Bolet

Ja fa uns dies, dissabte de la setmana passada, veient la crisi de concerts interessants que hi ha a les comarques de Tarragona vaig decidir agafar el cotxe, pagar l’autopista AP-7 fins a Vilafranca del Penedès (quin remei!), per assistir al concert del cantautor nord-americà Elliot Murphy, un veterà músic que, sense posar-li l’etiqueta de maleït, sí que el podem considerar com un músic sense excessiva sort. Va actuar al petit teatre Cal Bolet, situat a pocs metres de l’Avinguda Tarragona, la que travessa la capital de l’Alt Penedès i el cert és que no me’n vaig penedir d'aquesta excursió.
Vaig conèixer aquest artista quasi per casualitat ja fa una vintena d’anys al Casal de Joves de Cerdanyola del Vallès, on residia mentre estudiava a l’Autònoma (¡juventud divino tesoro!). Aquell dia, Elliot Murphy va actuar amb la seva guitarra acústica i la seva armònica. No coneixia cap de les seves cançons i només recordo que va fer un petit medley amb versions clàssiques com acostuma a fer habitualment en totes les seves actuacions. Precisament buscant videos al youtube he trobat dos fragments, la proba de so i un troç del concert que va ser organitzat per l'emissoraAntena Directa, posteriorment Cerdanyola Ràdio, emissora en la qual en aquella època hi col·laborava l'Albert Puig, un dels periodistes musicals més importants de l'actualitat, i amb qui vaig compartir algunes classes, concerts i trobades (l'Albert és veu a la roda de premsa del video del youtube; això sí, molt més jove).



Uns deu o dotze anys més tard, crec que el 2000 o el 2001 el vaig retrobar a Tarragona en un concert a la sala Golfus en el qual ja l’acompanyava l’Olivier Durand, guitarrista francès de gran qualitat que ho borda en totes les actuacions. Després va tornar a Tarragona per oferir un sensacional concert al Metropol i fa deu dies el vaig retrobar a Vilafranca. Murphy manté la seva veu característica i, tot i que a Vilafranca va interpretar un repertori que no coneixia, vaig pensar un cop més en el difícil que es triomfar en això de la música. Pel que vaig interpretar, el cantanutor nordamericà va cantar les cançons del seu últim disc Notes From The Underground, el trentè de la seva llarga trajectòria.



L’Elliot Murphy ha estat comparat moltes vegades amb el Bruce Springsteen. De fet, les seves composicions tenen algunes similituds, però l’un omple estadis i l’altre, que des de fa uns anys viu a París, es manté en l’anonimat més absolut si no és per alguns centenars de seguidors fidels, que en aquest país els té (per això hi actua sovint).



Precisament després de veure l’actuació de l’Elliot Murphy i gràcies a la nova web que finalment ha estrenat la imprescindible revista musical Ruta 66 he pogut recuperar un article que sobre Elliot Murphy publicat l’any 2004 en el número 208. En aquest interessant treball, Luis Boullosa explicava que després d’una col·laboració de l’Elliot Murphy en un concert del Bruce Springsteen, es va especular que el Boss col·laboraria per sorpresa en un concert de l’Elliot Murphy. Algú del públic sembla que li va cridar “on és el Boss?” i un altre espectador li va respondre “Tú ets el Boss, Elliot, i no el Bruce”. No pretenc dir en aquest post que Elliot Murphy sigui un músic imprescindibe, però si que és un home honest, que segueix els cànons clàssics del rock i que és capaç de fer algunes cançons realment brillants, suggerents i encisadores, de vegades amb un rock contundent i d'altres amb balades realment molt boniques. Descobrir-les en el seu directe April, en el seminal Murph The Surf o en el més recent Soul Surfing, els discos que conec, és senzillament un plaer que val la pena tastar.

Per cert, acabo d’assabentar-me que ha mort Nathaniel Mayer, músic al que li vaig dedicar un post fa uns mesos precisament en el moment de la mort d'un altre mite com era en Bo Diddley. És l’hora de tornar-lo a escoltar per rendir-li homenatge en la nit que un negre pot esdevenir president dels Estats Units.

He fet la Pica

Ja fa uns dies de la meva gesta, però encara no m’havia decidit a escriure’n, tot i que alguns amics ja havien vist la foto que ho demostra. La muntanya m’agrada tot i que no em puc considerar un excursionista, ni molt menys. Sigui com sigui, el passat cap de setmana, el del 12 d’octubre, amb el bon amic Salvador Matas, que em va fer de guia, vaig decidir pujar a la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya amb 3.143 metres. L’expedició o excursió consistia en un viatge en dos dies, donat que volíem fer nit als llacs que hi ha al peu de la Pica.


Vam sortir d’hora de Cambrils el dissabte 11 d’octubre, però entre passar per una botiga a comprar material que ens faltava i una breu parada a Balaguer, vàrem arribar a Àreu, al Pallars Sobirà, passades les tres de la tarda. A Àreu, un poble que és un cul de sac, vam agafar una pista i, després d’onze interminables quilòmetres, vam arribar al refugi de la Vall Ferrera. Allí ens esperava un bon dinar que ens van preparar els responsables del refugi, que tenia previst tancar l’endemà durant tot el període hivernal. Amb la panxa ben plena vam iniciar el camí cap als llacs, on havíem d’instal·lar la tenda. Bastant carregats vam arribar quasi a les vuit del vespre, tot just quant començava a fer-se fosc al segon llac, el Llac d’Estats. Va ser una primera part de l’ascensió a la Pica amb bon temps. Vam caminar poc més de tres hores i el cert és que el camí de tornada era bastant concorregut, tot i estar en una època de l’any en la qual la climatologia es bastant variable i la previsió no era gaire bona.
La nit va caure amb rapidesa, però el reflex de la lluna, que quasi feia el ple, ens va servir per un sopar ‘romàntic’ a 2.500 metres al costat d’una altra tenda de campanya d’una parella de Barcelona. Un cop sopats, a les nou del vespre, em vaig posar al sac i no em vaig moure fins l’endemà a les set. Bé això de no moure’m és un dir, perquè la nit se’m va fer llarga tot i poder escoltar una mica de música (Calexico i Herman Dune).



L’ascensió al segon dia es va fer amb un clima més inestable. Núvols i alguna petita pluja. Tot i les inclemències vam arribar al Port del Sotllo (2.890 metres), on hi bufava força el vent, després de pujar per una llarga tartera. Un petit refrigeri i cap al cim. Inicialment ho podíem fer per la via curta, grimpant per sobre de la cresta, però jo no ho vaig veure clar i finalment vam optar per rodejar la muntanya pel nord, per la part francesa per arribar al Coll de Riufred (2.990m) situat entre el Verdaguer i la Pica d’Estats una hora i mitja després, cap a les onze del matí. A partir d’aquí tot va ser bufar i fer ampolles i en deu minutets vam fer el cim i coronar el meu primer 3.000. Fotos de rigor i poc més, ja que no s’hi veia gens pels núvols que envoltaven la Pica.



La baixada inicial va ser senzilla, però una mica llarga, ja que vam desfer el camí per la part francesa, pujar, baixar, pujar i tornar a baixar. Als llacs vàrem recollir la tenda i vaig menjar una mica de fruita (quina poma més bona!). El camí fins el refugi se’m va fer molt llarg. De les dues hores i mitja que havíem previst en aquesta segona part de la tornada, vam tardar-ne quatre. Les cames em feien mal i les botes també. Al final i amb una bona dosi d’esforç i sacrifici, quin remei!, vam tornar al cotxe (el refugi era ja tancat) i ens vam veure una bona San Miguel que havíem deixat al vehicle per celebrar la tornada, al voltant de les sis de la tarda.

La experiència, tot i el cansament, va ser formidable. La tranquil·litat dels llacs a la nit, l’ascensió solitària i el plaer d’arribar al cim, tot i que no es veia res, em va deixar un bon regust. Segur que un dia o altre hi tornaré.

Escric aquest post amb música de jazz, concretament amb el disc “Nou Nonet”, de Joan Monné, editat fa un parell d’anys pel sempre interessant segell Contrabaix.

Torno amb els Burning

Han passat mes de dos mesos en els quals el meu blog ha estat certament abandonat. Algunes persones m’han preguntat si ho havia deixat estar, però el cert és que he aprofitat les vacances d’estiu i les setmanes posteriors a aquest període de descans per deixar-lo estar una mica i centrar-me en altres qüestions. Ara he decidit tornar, no sé si amb força, amb més o menys regularitat o ocasionalment. Us he de dir que he sobreviscut a l’estiu, amb algun llibre, algun viatge, sopars, dinars, pel•lícules, trobades amb amics, família, etc. No m’ha passat res i tot i que en alguna ocasió se m’havia passat pel cap d’asseure’m a l’ordinador, he optat per l’abstinència, que com diu el Papa de Roma, és molt sana.




Avui retorno i ho faré parlant i rememorant la meva relació amb un dels grups més grans que ha donat la música espanyola en els últims 30 anys. Alguns potser em titllaran de carca i/o hortera, d’altres potser diran que aquest estil és d’una altra època, però jo, que voleu que us digui, sempre els he tingut ben presents a la meva vida. Tranquils, no parlaré del José Luis Perales ni del Roberto Carlos, sóc una mica més seriós perquè m’estic referint als mítics Burning, i en aquest cas l’adjectiu mític es pot acompanyar de llegendari i tots els altres que vulgueu. Dic això dels Burning perquè la setmana passada vaig anar al Pavelló Pau Casals del Vendrell per retrobar-me amb el Jhony Cifuentes, l’únic dels músics originals d’aquest grup procedent de la capital de l’Estat, del Foro, com ells diuen.

Els Burning al Vendrell van tocar les cançons de tota la vida, les quals acaben de publicar-se un altre cop en un doble CD i DVD titulat Desnudo en el Joy, enregistrat al final de la seva gira acústica del 2006. Suposo que qui hagi llegit fins aquí sabrà qui son els Burning, amb cançons com Qué hace una chica como tú en un sitio como este, Ginebra Seca, Es especial o Como un huracán. Ara, els Burning han recuperat algunes cançons noves que feia anys que no tocaven en directe com ara Madrid, Balada para una viuda o Las chicas del Drugstore.

Jo vaig veure als Burning per primer cop la nit del 2 de novembre del 91 a Balaguer, en un pavelló ple de gom a gom per escoltar aquesta formació que tot just acabaven de treure el seu primer doble en directe. Van tocar amb els Rehenes, grup de Balaguer que practicaven un rocabilly més que correcte. El concert de Balaguer va ser tota una premonició, a partir d’aquell moment he vist el Burning sempre que he pogut i a Balaguer vaig acabar casant-m’hi, ves per on.

A Cambrils, fa uns anys, i ara no recordo si després de la mort del Pepe Risi o abans de la seva desaparició, vaig tenir l’oportunitat de parlar una estona amb el Jhony Cifuentes (la foto n’és un testimoni, encara que una mica borrós). Escoltar els Burning, en qualsevol de les seves èpoques, des dels primers i glamourosos singles fins al seu últim disc en directe és un plaer. De fet, com diu en el seu últim número la revista Ruta 66, ningú com ells han cantat a la ciutat de Madrid.

Una detenció més que esperada

Aquest matí he posat el televisor i sorprès he vist una celebració als carrers de Belgrad, la capital de Sèrbia. Ràpidament he pogut comprovar que es tractava d’una manifestació espontània de suport a Radovan Karadzic, autoproclamat president i cap militar de l'anomenada 'República Sèrbia' de Bòsnia i Herzegovina al principi de 1992. Després de 13 anys d’estar desaparegut i amb una ordre de recerca i captura pel Tribunal de l’Haia pels crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia, els serveis d’espionatge de l’actual República de Sèrbia l’han detingut en una operació que encara s’ha d’aclarir però tot indica que va ser identificat en un autobús el divendres al vespre. Curiosament, la detenció arriba poques hores abans de l’inici de les negociacions entre la Unió Europea i Sèrbia per la seva incorporació, una detenció que obre molts dubtes i moltes incògnites sobre la voluntat que fins ara havien mantingut les autoritats d’aquest país dels balcans de col·laborar amb la justícia internacional.

El motiu d’aquest post no és només alegrar-me de la detenció de Karadzic, a l’espera també de la detenció del general Ratko Mladic, escric pels records que em venen al cap i em retornen 15 anys enrere. Va ser l’estiu de 1993 quan vaig viatjar un mes a Croàcia amb un grup de companys de la Universitat Autònoma de Barcelona que formàvem part del col·lectiu Universitaris per Bòsnia. Encara no teníem del tot coneixement del que estava passant a la zona dels Balcans des de la proclamació de la independència per part d’Eslovènia, Croàcia i després Bòsnia, No recordo per què ni qui m’ho va recomanar, però vaig acabar apuntant-me a l’expedició on vaig coincidir amb algunes persones amb les quals he mantingut algun contacte, en alguns casos més gran i en d’altres ocasional, com ara Joan Marc Passada de Solsona, Isaac Andrade, Marcel·lí Pasqual, Jordi Prades, Jordi Toldrà, l’ara eurodiputat Raül Romeva, entre d’altres.

El nostre destí era la península d’Istria, territori croat situat al costat d’Itàlia on l’italià era llengua cooficial perquè aquesta zona del país havia format part de l’Estat italià fins a la segona guerra mundial. Allí vam allotjar-nos en un càmping que havia estat un antic alberg de la joventut socialista de l’època del mariscal Tito. Tot i estar en una zona turística, amb molts turistes alemanys i austríacs, no ens podíem oblidar que ens trobàvem en un país en guerra tot i que el front estava situat a alguns centenars de quilòmetres. Vaig tenir l’oportunitat de compartir un mes amb altres voluntaris internacionals, de Canadà, Estats Units i també de la pròpia Croàcia, nois joves que segurament s’havien escapat del servei militar. Allí ens vam encarregar de jugar amb nens i joves desplaçats d’algunes zones del país, tant de Croàcia com de Bòsnia, que havien hagut de marxar després de la creació dels territoris autònoms sota control de Karadzic ja que la seva gran frase era aquella de “és Sèrbia allà on hi ha serbis”. En aquella època es començava a parlar d’algunes massacres d’assassinats, violacions, etc, tot i que encara no estaven a l’ordre del dia com va acabar succeint a algunes ciutats com ara Srebrenica on van matar 8.000 persones entre adults i nens. Era la continuació del que els serbis de Croàcia havien fet a Vukovar, ciutat que van arrasar igual que posteriorment van fer a Dubrovnik, la ciutat màrtir dels croats.

Han passat els anys i els records se’m van esborrant tot i que sempre que sento parlar de Bòsnia, de Croàcia i de la repressió que van patir per part de les autoritats sèrbies de l’època, no puc deixar de pensar en alguns dels nois i noies que vaig conèixer aquell llunyà mes d’agost i també lamentar la inoperància de les autoritats europees dels 90 amb la seva política de no intervenció per no enfadar els russos, el gran suport de Karadzic. Tot i veure constantment l’assetjament de Sarajevo dia rere dia en les notícies de l’època van haver de passar quatre anys fins que no es van fer els acords de pau de Dayton, tot i que llavors el mal ja estava fet i tardarà dècades en cicatritzar, si és que finalment succeeix, que ho dubto després de veure cada vegada més el nacionalisme ètnic que s’està imposant en moltes zones d’Europa.

Per cert, les fotos de dalt son imatges del viatge, la primera d'una visita dels voluntaris catalans a la ciutat de Pula i dues fotos de la marxa, el moment més dur, quant pràcticament tothom va plorar en abandonar el camp de refugiats de Puntijela.

La banda sonora més indicada per aquest post és la cançó Vukovar, vukovar, del grup Zlatni Dukati, un conjunt molt famós a la Croàcia dels 90, la música dels quals ens va acompanyar algunes nits d’aquell viatge, mentre preníem “pivo”, tal i com s’anomena la cervesa en aquella zona on Tito tenia la seva residència d’estiu davant del mar.

L'òmnibus de la mort: parada Falset

Aquest dimarts, poc abans del migdia, un missatger va trucar a casa. Era un sobre de l’editorial Ara Llibres que m’enviava el llibre “L’omnibus de la mort: parada Falset” del periodista de la capital del Priorat Toni Orensanz. Feia temps que esperava que alguna editorial publiqués un llibre que portava quasi dos anys a l’espera d’un editor que confiés en l’autor. Finalment Ara Llibres l’editarà el proper dijous 17 de juliol i, us ho puc ben assegurar, tots aquells que us interessi la guerra civil, la microhistòria relacionada amb aquest conflicte i entendre una mica més els odis i les revenges que hi va haver als pobles, fins i tot dins d’un mateix bàndol, ha de llegir de forma obligada aquest llibre, un treball que al Toni li va portar quatre anys, tot i que la història li rondava pel cap des de fa quasi 15 anys, quan a Falset, l’aleshores alcalde, Ramon Aleu (ara senador del PSC) va decidir enderrocar un monument als Caídos por Dios, España y el llarg etcètera que acompanyava aquesta frase. Aquest fet va provocar que pel poble es repartís un anònim que va desencadenar l’interès del Toni pels fets.

És cert que el silenci ha estat en moltes famílies un exercici d’oblit obligat en algunes èpoques i perdut en la memòria en les darreres decades. Els avis van decidir deixar de parlar de la guerra als fills i als nets i fins i tot van retreure el perquè de l’interès si preguntaven. Mai sabien res, mai van participar en cap acte de guerra, sempre van ser els altres. En tot cas i aprofitant la història de La Bigrada de la Muerte, un grup anarquista que va sembrar el caos pel Baix Aragó, el Priorat i la Terra Alta, l’Orensanz aprofita per endinsar-se a les llums i les ombres d’un poble com Falset que va patir de debò durant la guerra igual que Gandesa o Corbera d’Ebre. La recuperació de la memòria històrica, com ja deia en aquest post d’homenatge al desaparegut Pere Clua fa uns mesos, és fonamental per entendre el nostre país.

Tornant al llibre, he de reconèixer que l’esperava amb ganes i el vaig llegir en una nit i unes hores a l'endemà al matí. Sabia feia més de dos anys del seu procés, fins i tot li vaig fer un parell de recomanacions per consultar la possible presència d’aquest grup en d’altres pobles del Baix Camp i el Toni es va entrevistar amb el meu avi, que surt citat al llibre, encara que sigui de passada. N’estic segur que el llibre serà només un punt de partida i que la història es pot anar ramificant (la setmana passada La Vanguardia ja en parlava). Encara hi ha molt per escriure i queden pocs anys, malauradament, per poder parlar amb alguns testimonis que ho van viure amb primera persona. Precisament, s’ha creat un blog sobre el llibre que animo a que consulteu regularment. S’ha d’aprofitar que encara hi ha aquests testimonis i per això aprovo i aplaudeixo la política del conseller Saura i el Memorial Democràtic en aquest aspecte, diguin el que diguin.

Per cert, em permeto aquest post per penjar una foto en la qual estem el Toni i jo mateix a Torroja del Priorat en una festa que cada any organitza el Trio Infernal, uns vinaters estrangers afincats a la comarca, que espero que em continuïn convidant any rere any perquè és sensacional. El Toni està a l'esquerra, de perfil, parlant amb un altra noi i asseborint una bona copa de vi (ell rai, que el portaven en cotxe cap a casa), jo, al seu costat, i molt més moderat, bevent un cafè perquè havia de tornar en cotxe.

PD. Escric aquest post tot escoltant el disc d’Amy Winehouse, artista totalment recomanable tot i la seva comercialitat i el seu merchandising.

Estrany fi de festa a Reus i Cambrils

Em disculpareu la meva absència des de fa uns dies en aquest blog però he estat una mica ocupat i tampoc he tingut una gran inspiració per explicar-vos res.
Ahir al vespre, el dia després del casament de l’Andreu i la Paula, on vaig tenir l’oportunitat de trobar-me amb amics i companys d’aquesta professió anomenada periodisme, vaig decidir anar a Reus per participar com a espectador en la traca final de la festa major de Sant Pere. Vaig poder veure a dos pams els regidors, l’alcalde, l’Ariel (que l’he de posar a part, evidentment) els nens de la comunió, els elements del seguici festiu i molts coneguts. En agafar el cotxe i marxar cap a casa, vaig començar a veure un seguit de persones que circulaven com a bojos amb el seu cotxe pels carrers de la ciutat, fent sonar el clàxon del seu cotxe o moto i amb unes banderes que la foscor no em va deixar veure bé. Després, en arribar a Cambrils, localitat que també celebrava Sant Pere, vaig adonar-me que encara hi havia més gent al carrer cridant, llançant petards i amb banderes. Després de deixar el cotxe a casa vaig dirigir-me a peu a la Font del mil·lenari, suposo que del de Catalunya i em vaig trobar amb això.


En aquell moment no entenia res. Què celebraven?. El final de la festa major de Cambrils, la segona setmana de l’Expo de Saragossa, un comiat de solter, el 18 de julio (o dic per algunes banderes que vaig poder veure que portaven molts joves).



En fi, això és el que hi ha, a Reus, a Cambrils i suposo que a moltes ciutats i pobles del país. Que algú en prengui nota. Per cert, escrit aquest post escoltant la cançó del grup valencià Al Tall, titulada Això és Espanya, del disc “Vares velles”.

A Bono no li agrada la República

Reprenc en aquest post la qüestió de les coincidències. M’explicaré, aquest dissabte vaig coincidir en un dinar amb un diputat al Congrés, concretament amb el Joan Herrera, d’Iniciativa-Verds, i li vaig preguntar què tal ho portava amb el president de la Congrés, l’exministre de Defensa José Bono. Herrera em va dir que fins ara ho estava fent força bé, en general no havia tingut cap tipus de problema amb cap diputat fins el moment. Fins i tot va comentar que ho estava fent millor que el seu antecessor, Manuel Marín, un home que de vegades volia ser el protagonista. Vaig recordar en aquell moment les paraules d’un altra diputat a Madrid, en aquest cas del PSC, que em va comentar quan es va fer públic que Bono presidiria el Congrés que no ho tenia clar quin seria el seu posicionament quan hagués d’actuar amb cintura en algun cas compromès o polèmic.
Diumenge al matí, mentre llegia el diari “El País”, em vaig adonar que en el mateix moment que Herrera ens comentava que Bono ho feia força bé, el president de la Càmara Baixa s’encarregava d’enviar a fregir espàrrecs aquest comportament modèlic que havia tingut fins el moment.

Tot va començar amb una visita de 500 ex presos del franquisme que van ser rebuts al Congrés en un acte institucional. En un moment donat, un militant comunista, Antonio Moya, que va passar alguns anys a la presó, es va aixecar per mostrar la seva bandera tricolor, la republicana vaja. En aquell moment a Bono el va trair el subconscient i va decidir reprimir aquesta mostra de llibertat. En lloc de fer un comentari simpàtic i comprensiu, Bono va parlar de legalitat per demanar a l’home que retirés la bandera, el que va enfadar a bona part dels reunits. Bono va perdre l’oportunitat de demostrar en aquest moment la seva cintura i en lloc de solidaritzar-se amb un col·lectiu, la major part dels quals tenien més de 80 anys, va optar per la repressió, de paraula, però repressió. Afortunadament, els 500 homenatjats van poder anar a la població de Rivas-Vaciamadrid on l’Ajuntament d’aquesta localitat no va posar cap problema en un acte que va ser presidit per la bandera republicana, una bandera que ningú pot dir que és il·legal perquè hi ha una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que diu que no és il·legal, tot i no ser l’oficial, tal i com recorda Pascual Serrano en el seu blog.



Sembla que a Bono ja li han passat els 100 dies de confiança que es dona a qualsevol polític i que a partir d’ara trobarem el Bono que coneixem, el Bono que s’oposava al retorn del Castell de Montjuic a Barcelona. Potser l’ex ministre estava enfadat perquè sabia que en hores, els canyons que durant dècades van apuntar a Barcelona des del castell de Montjuic, passarien a mans de la ciutat. En aquest acte commemoratiu, la bandera republicana es va tornar a veure prop de la paret on van afusellar el president Companys. Sortosament, el senyor Bono no hi era present.